Aquí, el Tonet encara adolescent, sentí el pessigolleig del ferro, i ja esquerat volgué expansionar-se i conèixer nous horitzons amb grans mestres de l'ofici de Ponts, Artesa de Segre i Terrassa, i acabat el servei militar amb el bagatge complert de ferrer, vingué a Verdú. Aquí hi tenia la ferreria el seu oncle Cisco, germà de la seva mare Rosa Feliu, que se l'afillaren.
El Tonet del Farré, com era conegut pels verdunins, tenia un aspecte ferreny, robust, li esqueia l'ofici de ferrer. Cabell negre i abundant, amb bigoti, celles poblades i cara morena colrada pel foc ardent de la fornal, aspecte adust però rialla franca i un cor tendre com d'un infant.
Com a ferrer, ferrer, ningú li passava al davant. Aquells eren uns altres temps. De la fornal a l'enclusa, i de l'enclusa a la fornal.
A la mà esquerra les estenalles subjectant el ferro ardent, i a la dreta
el martell, matxucant el ferro, amb la passió posada en l'objectiu desitjat:
una ferradura..., uns arpiots... o uns argollats...
L'home era feliç amb l'ajuda dels dos fills; el Lluís i el Ramon, nascut
l'any 1930, que també seguí l'ofici de ferrer. Calia veure-ho per copsar-ne
tot l'abast. Els tres mallejant damunt l'enclusa. El pare subjectant i
girant el ferro roent, de tots costats, i els fills, brandant el mall,
ara l'un, ara l'altre. Un moviment acompassat, una escena del mon clàssic
dels ferrers amb acompanyament líric del so musical rítmic dels cops de
mall i el dringar de l'enclusa.
El Lluís, arribat als 30 anys fa el pas de solter a casat i el fa en companyia de la Maria Jordana de ca l'Aurelles una simpàtica morena de 25 anys. Van viure uns anys feliços en companyia del nadó Antònio, nascut amb l'estrella de ferrer el 1955.
