DES DE 1914
 
 
GAVARRA, Alt Urgell Anton Guàrdia Feliu va néixer entre la ferum del ferro roent a la ferreria d'en Joan Guàrdia l'any 1897, en el petit llogarret de Gavarra, municipi de l'Alt Urgell, prop de La Noguera. Si trobeu un fill del poble, podreu preguntar-li on podeu beure aigua fresca, i us encaminarà a una font dels afores de la població, tocant a l'antiga ferreria d'en Guàrdia, de llarga nissaga de ferrers, i dels quals en va heretar el nom.

Aquí, el Tonet encara adolescent, sentí el pessigolleig del ferro, i ja esquerat volgué expansionar-se i conèixer nous horitzons amb grans mestres de l'ofici de Ponts, Artesa de Segre i Terrassa, i acabat el servei militar amb el bagatge complert de ferrer, vingué a Verdú. Aquí hi tenia la ferreria el seu oncle Cisco, germà de la seva mare Rosa Feliu, que se l'afillaren.
Arribat a Verdú, el Tonet no s'entretingué per les cantonades, i el dia 5 de maig de 1920 va maridar-se amb la donzella Montserrat de cal Salisi. Sense perdre el ritme de treball, més aviat augmentant-lo, el Tonet i la Montserrat s'instal·laren al carrer Major on hi nasqué el qui havia de continuar l'ofici de ferrer, el Lluís, el dia 31 d'agost de 1924. En aquest temps ja havien traslladat la ferreria al Passeig Tomàs i Pellissó.

El Tonet del Farré, com era conegut pels verdunins, tenia un aspecte ferreny, robust, li esqueia l'ofici de ferrer. Cabell negre i abundant, amb bigoti, celles poblades i cara morena colrada pel foc ardent de la fornal, aspecte adust però rialla franca i un cor tendre com d'un infant
.

Com a ferrer, ferrer, ningú li passava al davant. Aquells eren uns altres temps. De la fornal a l'enclusa, i de l'enclusa a la fornal.
VERDÚ, primera dècada del segle XX
VERDÚ, segona dècada del segle XX

A la mà esquerra les estenalles subjectant el ferro ardent, i a la dreta el martell, matxucant el ferro, amb la passió posada en l'objectiu desitjat: una ferradura..., uns arpiots... o uns argollats...

L'home era feliç amb l'ajuda dels dos fills; el Lluís i el Ramon, nascut l'any 1930, que també seguí l'ofici de ferrer. Calia veure-ho per copsar-ne tot l'abast. Els tres mallejant damunt l'enclusa. El pare subjectant i girant el ferro roent, de tots costats, i els fills, brandant el mall, ara l'un, ara l'altre. Un moviment acompassat, una escena del mon clàssic dels ferrers amb acompanyament líric del so musical rítmic dels cops de mall i el dringar de l'enclusa.

El Lluís, arribat als 30 anys fa el pas de solter a casat i el fa en companyia de la Maria Jordana de ca l'Aurelles una simpàtica morena de 25 anys. Van viure uns anys feliços en companyia del nadó Antònio, nascut amb l'estrella de ferrer el 1955.

Els meus avantpassats - diu en Lluís - feien de ferrers en una antiga ferreria, que si li llevaves l'enclusa, la manxa i la fornal, poca cosa més hi quedava. Els temps canvien i jo en puc donar testimoni. He passat de l'esforç personal a la mecànica, sens perdre la tradició artesanal que he transmès al meu fill Antònio. Avui, - segueix dient - ja no es ferren rucs ni mules, ni ens han de menester els carreters per fer els carros ni donar tirants; però el treball i la il·lusió pel treball ha estat i és el nostre emblema. A nosaltres no ens ha afectat el canvi perquè des de sempre el nostre exercici ha estat heterogeni. Havíem estat a més de ferrers, forjadors. Ja el meu pare havia fet peces decoratives per a l'església parroquial, encara que el treball més intens pel nostre temple vingué després, i amb més perfecció artística.
 
 
Fragments del text "ni postes de sol ni caps de setmana" de Ramon Boleda Cases
TEXT COMPLET EN PDF (108 KB)
FORJA GUÀRDIA