L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VERDÚ
Resum històric
Ramon Boleda Cases
 
 

 

El lloc que actualment ocupa l'actual Verdú junt amb el que ocupava l'antic poblat del Vilar de Verdú, foren incorporats -com ho havien estat antigament,- al comtat d'Osona i bisbat de Vic, després d'haver-los deslliurat del poder sarraí pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I, vers l'any 1055 o 1056.

Uns anys més tard, a l'1 de juny de 1072, el Comte en fa donació a Arnau Company, a la seva Esposa Guilla i fill Oliver explícitament d'"unam terre meam propiam quam habeo in comitatu Ausona, in termino Tarraca, in loco vocitato Verduno..." En aquest primerenc document, es parla d'una església existent, ja que en la propietat atorgada, s'inclou: "..l'església o esglésies que allí es fessin" que tant podria ser la primitiva capella de Santa Magdalena, (de servei als habitants del Vilar) o la de Sant Nicolau bastida d'immediat adjunt al castell com era costum a la reconquesta.

D'aquestes esglésies no se'n conserva cap. La de Santa Magdalena, se'n va perdre el culte després de la riuada de Santa Tecla l'any 1878. -Seria interessant una intervenció arqueològica per descobrir-ne l'antiguitat que podria ser la més primitiva, ja que en els documents més antics l'anomenaven; "l'antiga capella de Santa Magdalena."- L'altra, l'església de Sant Nicolau fou substituïda per l'actual, no abans de l'any 1227 i sí durant un llarg període de la segona meitat del segle XIII. El rector Mn. Ramon Berenguer va posar al descobert dos llegats testamentaris de l'any 1265. El primer es de Guillem Mora el qual dóna a l'església que s'està construint, dotze diners "..dimito operi Sancta Maria XII denarios." i el segon es de Jaume Lar que dóna a l'obra del temple dos sous.

De l'any 1296, n'és un contracte per proveir de campanes que ens atansa a l'acabament del temple inicial. Es una capitulació entre R. Berenguer constructor de campanes de Manresa el qual promet a Jaume Bonet, a P. Cornellana, a A. p. Gaset i a P. Bonet pagesos de Verdú i a tots els homes de Verdú que farà "bonum cimbalum" (bones campanes) de bon so, per la qual se'n fondrà una altra i s'hi afegiran quatre quintars d'aram.

L'heràldica que figura en l'obra de la primera fase, corrobora amb les dates aquí exposades. Per una part, en una finestra romànica oberta al mur de migdia per donar llum al presbiteri, hi trobem dos motius heràldics. L'un es un rectangle en el que hi figura una lleona asseguda, de significat incert; l'altre, es circular amb representació d'un castell amb tres torres emmerlades, que podria ser l'escut de l'abat de Poblet Berenguer de Castellots, que ho fou des del 1246 fins el 1254. De confirmar-se aquesta hipòtesi, tindríem una data ben adaptada als començaments del temple de meitat del segle XIII. Més reveladors i abundants són els escuts alats dels Alemany que apareixen a partir de l'arrencada de la volta. El veiem esculpit sis vegades en cada un dels dos capitells de l'arc toral; també hi es gravat en les quatre cares del capitell del radi central de la rosassa. Altre a la cornisa de remat de la paret nord del temple.

Aquests escuts els atribuïm a l'aportació que deuria fer Berenguer Alemany que fou canonge de Vic i rector de Verdú a finals del segle XIII. A més ho reforça el fet que a la construcció de la rectoria - que deuria fer-se junt o després d'acabar el temple,- a les dovelles de la porta d'entrada, hi flguren tres escuts d'ala, simètricament repartits.

 

 

 

Ens trobem doncs amb un temple d'una sola nau que comença amb la porta principal d'un romànic tardà, com romànic era l'absis (actualment desaparegut) i el bordó ressaltat que recorre tota l'església a l'arrencada de la volta, - tant característic del romànic,- les finestres laterals i els capitells de l'arc toral . I entrem al nou estil gòtic que a Verdú s'expressa clarament amb la volta de transició apuntada i més encara la gran rosassa de darrers del s. XIII o principis del XIV.

L'altar major

Presidia la nau central. Del primitiu altar originari no en sabem res; cal pensar que estaria centrat per una talla romànica possiblement de fusta, que seria substituïda per l'actual verge de pedra possiblement obrada pel gran escultor Pere Joan durant el temps que estigué a Verdú (1433 - 1434) treballant a l'altar major per una contracta de fer el retaule pel preu de 10.000 sous. Pere Joan que aleshores havia acabat de fer el retaule de Sta. Tecla a la catedral de Tarragona, a instàncies de l'arquebisbe Dalmau de Mur, fou cridat a Saragossa per fer el retaule de la seu i declinà la feina de Verdú a Jaume Ferrer pintor de Lleida que realitzà els tretze quadres pintats sobre fusta, ara exposats al museu diocesà de Vic.

Segons Mn. Ramon Berenguer, l'altar major primitiu, estava disposat per celebrar la missa de cara al poble i per això rebia el tractament de basílica. Actualment d'aquell altar hi resta la Verge i el sòcol de pedra on ho figura l'escena de l'enterrament de Crist i a cada costat les portes laterals d'estil gòtic amb arcs conopials - semblants a les de la catedral de Tarragona - on hi figuren dos escuts a la part superior, emmarcats entre els pinacles que flanquegen l'arc. A la porta esquerra hi trobem l'escut d'una nau, vinculada sens dubte a Antoni Arnau que sufragà bona part del retaule; l'altre escut presenta un roure i un bàcul, identificat amb Miquel Roures, abat del monestir de Poblet (1435 - 1437). A la porta de la dreta hi ha dos escuts més; un amb una torre, de la vila de Verdú i altre de torre i dos bàculs símbols de la unió de Poblet amb Verdú. Les imatges que flanquegen la Verge són St. Josep i St. Pere Claver obrades per l'escultor Carles Anadón. I els frescos que decoren l'altar són obra de l'artista targarí Jaume Minguell que els va pintar durant l'any 1955.

Esmentarem d'aquí, del presbiteri, el tresorer que hi ha a la dreta del mateix, aprofitant el vuit d'una finestra de la fàbrica romana. Es d'estil gòtic i està protegit per dues portelles ferrades. A la part superior hi figura l'escut de torre de Verdú i a cada costat d'aquesta, l'escut de l'abat de Poblet Pere Boqés. (1546 - 1564).

El creuer

Gairebé acabat el temple, s'engrandeix en forma de creu, obrint un arc per banda per donar pas a les capelles del Sant Esperit per l'esquerra i del Roser per la dreta. El braç esquerre es més curt, per la proximitat de la rectoria. La volta es de creueria formada per arcs del primer estil gòtic, - dit de mamella - que conflueixen a la clau de volta on hi veiem la figura d'un Agnus Dei. La construcció a falta de dates documentals la situaríem a mitjans del segle XIV.

A la paret del fons, hi ha la porta de la rectoria; segurament la mateixa que hi havia a la paret de la nau central abans d'obrir l'arc traslladada al lloc on ara està. El primitiu altar estava dedicat al Sant Esperit; després a Sant Esteve i el 1623 es signa la contracta per un altar dedicat a la Puríssima Concepció, entre els jurats de Verdú i "lo senyor Mº Agustí Pujol".

 



 

 

  Agustí Pujol, per aquell temps estava considerat com un dels millors escultors del moment. I els jurats de Verdú, no dubtaren en escollir-lo, ja que per a ells, aquest altar tenia un significat especial. Des de molt antic, quan hi havia el relleu dels jurats al poble, es reunien en sessió a la casa del comú, on els jurats sortint es llevaven les insígnies i les gramalles i les lliuraven als entrants, feta aquesta cerimònia, els jurats entrants i els que n'havien sortit, tots junts amb el batlle i sots batlle, es dirigien a l'església per a rebre en aquest altar, la missa de l'Esperit Sant (Veniu Esperit Sant i ompliu el cor dels vostres fidels) Acabada aquesta celebració, tornaven a casa la vila per reemprendre la reunió.

Es per això que reforçant aquest cerimonial, a la part superior del nou altar contractat s'hi obrà en alt relleu l'escena de la Pentacosta. Artistes i arquitectes - entre ells, Joan Ramon Triadó, Cèssar Martinell i més antigament Juan José Martín Gonzalez- digueren de Pujol que fou el millor artista del seu temps, i a la vegada el més desgraciat per la destrucció de la seva obra en la guerra de 1936; i segueixen dient: "afortunadament l'obra mestre d'Agustí Pujol, i més reeixida de tota l'estatuària barroca catalana, ens ha quedat a l'església parroquial de Verdú".

La Puríssima imatge central, es un model d'equilibri i monumentalitat, S'ha plantejat el fet i és tradició popular que la Mare de Déu està en cinta, abrigant en el seu si, el brot terminal del llinatge de Jessè. L'embalum del vestit i les mans descansant damunt del ventre, així ho donen a entendre. L'eix principal es el tronc de l'arbre que neix del cor de Jessé que dóna com a flors dotze personatge coronats culminant amb la figura de la Puríssima .

A l'altre costat del creuer hi havia l'antiga capella del Roser, de les mateixes característiques i cronologia. Actualment hi ha la porta d'entrada per la part sud i el cancell, construïda a l'any 1698.

Capella de Sant Flavià. Abans, de St. Llorenç

Fou construïda a honor de Sant Llorenç com ho indica la clau de volta, durant l'abaciat de Bartomeu Conill (1437 - 1458) l'escut del qual figura en un capitell d'arrancada dels nervis de la creueria; i en altres dos capitells es mostren les inicials R i O unió entre Verdú i Poblet.

L'any 1629 van arribar les relíquies de Sant Flavià produint una gran devoció entre els verdunins per l'aurèola de miracler, declarant-lo patró de la vila, provocant el canvi d'advocació de St. Llorenç a St. Flavià i construint-se posteriorment un altar a l'any 1658. Aquest retaule, el més treballat de tots els restants, fou cremat a últims de juliol o primers d'agost de 1936, salvant-se de la destrucció l'imatge central de Sant Flavià per voluntat i decisió de la muller de l'agutzil Vicenta Sambola i Salvador Rius alies "Bioscà" que l'emparedà a casa seva. Fou elaborat pel mestre fuster Pere Marc d'Igualada des del l'agost de 1658 al juliol de 1659.

D'aquest altar n'ha quedat unes fotografies que mostren el gran treball fet per l'escultor. Al centre, en un nivell inferior del cos central, hi havia un sagrari que en altre temps havia guardat el Santíssim; a sobre d'aquest el reliquier on es guardava el reliquiari i les relíquies de sant Flavià . A la porta que les tancava, hi havia la imatge del Sant a mig relleu, al seu costat esquerre l'apòstol Sant Pau. (Es de creure que a l'altre costat hi hauria Sant Pere.) Remata el cos central la imatge de Sant Flavià que es que s'ha conservat.

El cos esquerre hi veiem la imatge de Sant Llorenç amb la palma del martiri la graella a l'altra ma. Al seu costat l'escena martirial d'aquest Sant amb relleu. A sobre una santa màrtir que no ha estat identificada i al seu costat un relleu que es de suposà faria referència al seu martiri.

 



 

El cos dret hi veiem el diaca Sant Esteve protomàrtir; i al seu costat un relleu que segons la documentació representava el martiri de Sant Flavià. A sobre la imatge (segons l'historiador Isidre Puig) podria ser Sant Isidre i al seu costat altre relleu. En el basament de l'altar, sobre fusta, hi havia l'escut de la vila de torre i arbre a cada costat de la mesa. L'antic reliquiari - urna, fou llençat al foc junt amb altres objectes de la parròquia, des del balcó de mig dia de l'ajuntament el 6 de gener de 1938. Amb anterioritat des dels primers dies de la revolució la senyora Vicenta Sambola havia tret els ossos del sant i els va lliurar a Ramon Tous de ca la "Fustera".

El 1972 s'acondicionà i rehabilità la capella de Sant Flavià, amb l'arranjament de les parets i paviment, moment en que es va col·locar la imatge del sant al centre, i es va fer un nou reliquiari de metall daurat i l'arqueta de fusta noble per guardar-hi les relíquies, obra de l'artista manresà Gabriel Garriga.

Capella de St. Bartomeu, després, de St. Ramon de Penyafort. Ara del Roser.

Aquesta capella està situada al final de la nau de l'epístola, entrant a l'església a la dreta. Originàriament, fou dedicada a Sant Bartomeu. No tenim cap data per situar la seva edificació, no obstant, l'heràldica que figura a les dues claus de les voltes ens ajuda a situar-la cronològicament. Una hi ha l'escut de l'abat de Poblet Joan Payo Cuello (1480 - 1498) de lleó rampant (deficientment executat que sembla un gos, i encara més amb la posterior pintura,) i en l'altra una torre flanquejada per dos bàculs abacials que relacionen la unió entre la vila de Verdú -torre- i Poblet -bàculs.-

La devoció a Sant Ramon de Penyafort, s'estengué per tot Catalunya a partir de la seva canonització que s'esdevingué a l'any 1601. El fil d'unió entre Verdú i el citat Sant, vingué per l'arquebisbe de Tarragona Joan Terès que d'acord amb la ciutat de Barcelona, fou el promotor de la canonització i el que presidí la solemne obertura i reconeixement de les seves despulles a l'any 1596. Uns antics goig ho corroboren dient: "Vostres virtuts se provaren quant lo Arquebisbe Terés, formà lo vostre procés, ab que vos canonitzaren. Verdú canta aqueix honor, que obrà un fill seu natural. Donau-nos Ramon favor. En tot i qualsevol mal." Tres anys després el 1604 es constituïa la confraria de Sant Ramon de Penyafort, que agrupava diferents gremis, entre ells, el dels cantirers sota l'advocació de Sant Hipòlit.

Els confrares el 1618 contracten un altar amb Pere March "fuster natural de la ciutat de Tarragona." Aquest retaule quedà enllestit a l'any 1621. En lloc preferent hi havia la imatge de Sant Ramon de Penyafort; a sobre l'apòstol Sant Bartomeu. En altres fornícoles hi havia Sant Pere Nolasc, Sant Hipòlit patró dels cantirers, Santa Teresa i -segons Isidre Puig- Sant Jeroni. Aquest altar com el que hi havia al costat dedicat a Sant Pere Claver foren cremats el 1936. Des del 1980 ocupa aquest lloc, la primitiva Verge del Roser de la meitat del segle XVI, que descansa sobre d'un capitell procedent de la creueria de la mateixa capella. En el mateix any s'hi col·locaren les rajoles del Roser. Tant aquestes com la Verge estaven a l'antic altar del Roser.

Capella del Sant Crist o del Santíssim

Durant l'abaciat de Domènec Porta (1502 - 1526) es construeix parcialment la capella del Santíssim. L'escut d'aquest abat consistent amb una porta i un bàcul, presideix l'arc d'entrada a la capella; es un arc rebaixat molt bonic, sobre del qual hi figura un òcul de graciosa factura.

 


  L'altar es presidit pel Sant Crist de gran devoció entre els verdunins, al qual hi acudeixen suplicant en temps de sequedats i epidèmies A l'entorn d'aquesta imatge la devoció popular ha conservat la bella tradició que fou obrada per dos àngels que revestits de peregrins demanaren hostatge al castell, per passar-hi la nit. En néixer el dia següent en aquella cambra sols hi trobaren la nostra imatge enmig de quatre ciris encesos, mentre les campanes brandaven anunciant als verdunins el miraculós esdeveniment. Encara que no ha estat fixada una data concreta, convenim que es una imatge de darrers del segle XIII i primers del segle XIV, època que coincideix, més o menys amb l'acabament del temple. Aquest Crist com les imatges de la Puríssima i la del Roser, durant la guerra del 36 foren guardades a Viladrau per voluntat de la Generalitat de Catalunya a instàncies de l'historiador cerverí Agustí Duran i Sanpere.

L'actual altar, es projecte de l'arquitecte diocesà Isidre Puig Boada i fou consagrat el 1942 pel bisbe de Solsona Dr. Valentí Comelles. Aquest feu ofrena del sagrari eucarístic on hi ha gravat el seu escut episcopal.

Capella del Roser. Ara del Sagrat Cor

Amb la construcció d'aquesta capella es conclou la construcció de les tres naus estructurals del temple que com hem vist anava creixent sota la tutela de Poblet. Fou construïda durant l'abaciat de Ferran de Lerín, 1531 - 1545. Es tracta d'una capella dividida per dos trams coberts amb volta estrellada, amb nervis principals, i claus de volta on es creuen. Són cinc claus per cada tram. A les del tram del fons hi apareixen representades una àguila, altra amb l'escut de l'Abat Lerín compost de sis lliris que emergeixen d'un gerro i les inicials V i O, símbols de Verdú i Poblet, en altra, un sol radiant, i en altra, el bust d'un personatge i el rostre d'un altre i a la clau central malgrat estar malmesa s'hi endevinen uns merlets de la part superior d'una torre, possiblement com veiem en altres escuts de torre i bàculs. A l'altre tram, a la clau central, hi ha representat Sant Roc mostrant la ferida del genoll que cura un àngel i la figura d'un ca sostenint una vara. En les altres més petites, una es d'una ma estesa amb les inicials MARIA; altra de Sant Sebastià i les lletres S S B; altra, l'Agnus Dei amb la inscripció;"Hoc Sacellum in Divi Sebastiani Molitum est" i en la darrera clau, un roser. No hi ha constància de l'autor ni de la data de construcció. Únicament comptem amb la contracta de l'any 1574 de pintar i daurar lo retaule de nostra senyora del Roser entre els jurats de Verdú i els capitans de les confraries de Sant Sebastià i Sant Roc de una part Y mº Ramon Puig pintor ciutadà de Barcelona de la part altra per sinquanta y sinch lliures.

Aquest altar tenia un cambril, que presidia la Verge, amb escales per banda. Collades a les parets de les escales hi havia les rajoles dels misteris del rosari, salvades de la guerra. Quan hom entrava al cambril, quedava impressionat per la lluentor de l'or incrustat al sostre i les parets repujades de baix relleu on hi figuraven uns medallons amb l'escut de Verdú. La Verge fou recuperada a Viladrau i la resta del retaule fou cremat el juliol o agost de l'any 1936. En el seu lloc s'hi col·locà el retaule del Sagrat Cor dissenyat per l'arquitecte Isidre Puig que s'estrenà el 8 de novembre de 1953.

Cloenda

En definitiva estem davant d'un temple sorprenent, resultat d'un conjunt d'ampliacions que han enriquit la seva fàbrica conforme es troba actualment, amb la distribució de les capelles i diferents tipus de voltes que l'ha dotat d'una fesomia i una estructura particular en la que els diferents estils l'han fet molt graciosa i interessant i enriquit per la valuosa imatgeria que s'ha conservat i altres elements com robes i orfebreria que aquí no hi figuren per no allargar més aquesta resumida narració, escrita amb l'intent d'una guia suficient, per als verdunins i especialment per als que decideixin visitar-la, els hi sigui més profitosa i més documentada.

 
   
   
TORNA A INDEX